Culturania Setcases Portada

Senyalètica patrimonial i turisme cultural. La senyal interpretativa: primeres reflexions (2)

Ara que existeix una opinió generalitzada sobre la conveniència de derivar o matisar qualsevol turisme massiu, de sol i platja, o semblant, cap a un model de qualitat, s’imposen una sèrie de nous reptes, entre els quals es troba la millora de la senyalització d’espais i elements d’interès, tant des del punt de vista del patrimoni natural com del cultural. A hores d’ara la totalitat d’administracions, grans (Generalitat, diputacions) com petites (consells comarcals, mancomunitats, municipis) i equipaments culturals (públics i privats), s’han adonat de la importància de la senyalètica en la posada en valor dels seus atractius, i a part d’aquests, altres punts, nous o vells, que complementen, potencien i amplien l’oferta d’espais i rutes turístiques culturals (Tresserras, 2005).

El plantejament de la necessitat de senyalètica pot semblar obvi en alguns casos, ja que, com s’ha dit les «señales identificativas, direccionales, restrictivas… pueden ser el principal elemento de difusión del Patrimonio “in situ”, que además de presentar debidamente lo que se expone, pueda  generar una autonomía en el visitante (estableciendo su propio recorrido) de modo independiente» (López, 2001). D’aquests, es compta amb abundants exemples en molts parcs, viles i ciutats. Però cal notar que en la majoria de casos no superen els 5 anys des de la seva instal·lació, al costat d’altres que arriben als 10 (menys nombrós), i un petit grup d’excepcions que superen la dècada d’antiguitat.

A Catalunya, la curta vida d’aquesta “cronologia dels fets” ve donada per l’aplicació tardana dels primers criteris sobre turisme de qualitat emanats des de la Unió Europea en la dècada dels 80 del segle XX, i de fet, a casa nostra pràcticament res no va succeir fins els temps de ressaca de les olimpíades de Barcelona 1992; i les aplicacions, totals o parcials, dels diversos plans i estratègies de turisme que s’han succeït en els anys posteriors. Probablement l’estímul més gran (i inesperat) han estat els profunds interrogants i dubtes derivats de la forta crisi econòmica iniciada l’any 2008, i de la qual el turisme pràcticament ha estat l’únic contrast positiu. Tanmateix la crisi també ha significat una intensificació en la creença que el futur rau, essencialment, en un turisme de qualitat que basa els seus atractius en els valors patrimonials, naturals i culturals, i que per tant s’enfoca a un públic amb més capacitat econòmica, coneixement del medi, estudis superiors, ambient familiar i/o esportiu, etc.

 

Referències:

López Vilchez, I. (2001). Turismo en ciudades históricas. Orientación y señalización turística. PH 36, Instituto Andaluz del Patrimoni Histórico, 144-149.

Tresserras, J.J. (2005). El patrimonio como generador de desarrollo a partir del turismo. V Jornada sobre Gestió del Patrimoni Sostenible, Fundació Abertis, Barcelona /Madrid.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *