1- L’espurna de la revolta

En motiu de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), la Monarquia Hispànica i el Regne de França s’enfrontaren per l’hegemonia d’Europa. En aquell moment, el comte-duc d’Olivares, el valido del rei Felip IV, imposà la Unión de Armas, com a mesura de defensa de la mateixa monarquia hispànica, lesionant greument els privilegis del Principat de Catalunya. Un dels punts bàsics i fonamentals d’aquesta llei arbitrària i injusta era la presència continuada dels tercios (exèrcit hispànic) en territori català. A més, les autoritats del Principat estaven obligades a aportar un nombre de soldats, a la causa reial, molt superior a la resta de regnes de la corona hispànica. Es creava així un greuge comparatiu que incendià el poble català.

Tanmateix, era obligació dels catalans d’oferir allotjament i recer als soldats “los Provincials són obligat a aposentar y allotjar en llurs casas los Capitans, soldats y gent de guerra, així de peu com de cavall, que van per Catalunya” i “pagar tot lo que despendran per llur sustento y de llurs cavalls”. D’aquesta manera, els soldats es lliuraren a tot tipus d’excessos, fent augmentar el malestar de la població “se han fet donar a menjar y bèurer esplèndidament, sens pagar cosa alguna, fent als singulars grans emanases, forças y violencias”. Òbviament, cal esmentar que “los alojamientos hechos van contra la disposició del derecho común, y por consiguiente de las Constituciones de Cataluña”, tal com testimonia el fiscal de la Batllia General de Catalunya Francesc Martí Viladamor.

Finalment, l’any 1639 els francesos ocuparen el castell de Salses. El comte Duc d’Olivares, per tal de recuperar una de les places militars més importants del comtat de Rosselló, formà un exèrcit de 30.000 soldats (entre els quals hi havia 13.000 catalans). Salses acabà caient el 6 de gener de 1640.

No obstant, els tercios no es dissolgueren, ans al contrari, foren repartits per diferents punts del Principat, causant grans estralls, tal com testimonia el pagès Joan Antoni Guàrdia: “los soldats se són asbarriats per Catallunya y han fets grans danys a la gent”. Aquesta situació perdurà durant les següents setmanes i, per això, les institucions catalanes es queixaren davant Dalmau III de Queralt (Comte de Santa Coloma de Queralt i virrei de Catalunya). Ordenà el 17 de març a l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon la detenció de ”un diputat (Fransesc de Tamarit) y mosèn Vergós”, perquè s’oposen al sistema d’allotjaments promulgat pel valido del rei.

D’aquesta manera, durant els mesos de març i abril, la situació empitjorà pels farragosos allotjaments dels tercios, i algunes ciutats es negaren a acollir-los, tal com succeí a Santa Coloma de Farners. Per resoldre i posar fi a les tensions, el virrei de Catalunya envià expressament a Montrodon a la vila de Santa Coloma de Farners, per garantir el compliment de l’allotjament dels soldats.

El 27 d’abril, ordenà la crema d’algunes cases i, davant la protesta d’un habitant, “Montrodon […] matà un jurat”, provocant aquest incident un enfrontament entre els vilatans i els oficials reials. Guàrdia ens fa saber que: “se va avalotar lo lloc y se va asatiar y li varen cremar la casa y ell també” (Montrodon i els seus criats foren cremats vius a l’hostal d’en Masó el dia 30 d’abril).

Aquest fet provocà l’espurna de la revolta. A continuació un seguit de viles i localitats d’arreu del Principat es revoltaren contra les autoritats reials. Els abusos dels tercios sobre la població catalana acabaren desembocant a un sentiment d’odi i exaltació. Les frustracions provocades per les reiterades agressions als privilegis consuetudinaris de Catalunya, portaren als catalans a desautoritzar al rei. La revolta popular s’estengué com una taca d’oli, amb la falç dels Segadors relluents i els crits de “VISCA LA TERRA!!!”.

 

FONTS

Pladevall, A., i Simon, A. (1986). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial.

Torres, X (ed). (1995). Escrits polítics del segle XVII (1a ed). Barcelona: Institut Universitàri d’Història Jaume Vicens i Vives [etc.]

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.