2- La crema de Riudarenes i el setge d’Amer

A mesura que els fets succeïts a la vila de Santa Coloma de Farners s’anaren escampant pels diferents racons de la contrada, cada vegada més pagesos s’anaren reunint a aquesta incipient revolta, fins a consolidar un grup, “el día que fueron más llegaron a 4.000 y el que menos a 800 (pagesos)”, tal com ens relata Ramon Rubí de Marimon en la seva crònica.

Per la seva banda, quan les noves de l’assassinat de l’agutzil reial arribaren a orelles del Virrei de Catalunya, el comte de Santa Coloma, aquest ordenà a “D. Leonardo Molas de nació Napolità” (el cap dels tercios que s’haurien d’allotjar a Santa Coloma de Farners) que es retirés “en lo lloch de Riudarenes, y veynat de les Mallorquines” en espera de reforços.

Fou allà, on el dia 2 de maig un grup de pagesos enardits atacaren als soldats de Molas,  els quals agafats per sorpresa i en menor nombre, es tingueren que refugiar en l’església de Riudarenes per tal de salvar la pell, “romperen dits Soldats les portes de la Iglésia de dit lloch ab polvora o altrament, y muntaren al campanar, de hont tiraren moltas arcabussades”, fins que a la nit “se retiraren […] dits Soldats en dit veynat de les Mallorquines”. L’endemà es reprengueren els combats entre “los Soldats de dit Tercio, y la gent de la Terra (pagesos) […], la qual brega se continuà lo dia següent per moltas horas”. Veient la situació perduda, Molas ordenà la retirada a Blanes, no sense abans saquejar algunes cases i l’església de Riudarenes, davant l’horror dels habitants del poble en escoltar les paraules del propi Molas: “todo el lugar de Ridarenas havemos de quemar”.

Sense dubte, fou la crema de l’església de Riudarenes el que féu escandalitzar a les autoritats eclesiàstiques, alienes fins a aquell moment al conflicte i que acabà amb l’excomunió d’aquests soldats per part del bisbe de Girona, el gallec Gregorio Percero. D’altra banda, els soldats es queixaren que la crema del temple fou a mans dels vilatans, “diciendo que lo havían cometido con ánimo de hacer odiosos a los soldados”, testimonia Rubí de Miramon.

El dia 4 de maig, el tercio de Leonardo Molas arribà a Blanes amb l’objectiu d’embarcar en les galeres reials del marquès de Villafranca per tal de fugir d’aquell territori tan hostil, però els seus esforços foren endebades davant el continu fustigament dels pagesos, “viéndose toda la campaña y montes llenos de gente, y sin tener que comer los soldados […], estuvieron comiendo havas más de dos días […], y los villanos siempre acometiendo a la vanguardia” explicava el capità napolità Federico Spatafora en el seu memoràndum sobre la delicada situació dels soldats.

Mentrestant, un altre dels tercios itinerants, el qual era comandat per  Juan de Arce (1.603 soldats), es va trobar assetjat a l’altura d’Amer per una tropa de més de 3.000 pagesos, els quals actuaven en represàlia per part de la crema de Riudarenes, ja que “los de la terra, vista la ereixia, se alsaren contra dits soldats”. D’aquesta manera, durant més tres dies hi hagueren terribles combats que foren ben acarnissats, “Y apurados los paysanos de las extorsiones de la milicia, se resolvían a morir con las armas en las manos”, en un intent desesperat d’obrir-se un forat i poder escapar de l’abadia d’Amer, el lloc on el terç de Juan d’Arce s’havia atrinxerat, “ocupó con él <a> el monasterio donde tenía que comer y era la casa sola”.

Finalment, el 7 de maig arribaren els anhelats reforços comandats per Felipe de Guevara procedents de “la vila de Olot y vàran anar y los vàran desasatiar”, anotava Joan Antoni i Guàrdia. Aleshores, “los dos tercios juntos marcharon la buelta de Girona, incorporándose con el de don Leonardo (Molas)”.

D’en mica en mica, però a pas inexpugnable, l’alçament rural s’estenia com la pólvora cap a l’Empordà, el Vallès, Osona i el Ripollès.

 

FONTS

Ettinghausen, H. (1993). La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època. Barcelona: Curial.

Pladevall, A., i Simón, A. (1986). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Simón, A. (2003). Cròniques de la guerra dels Segadors. Barcelona: Curial.

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.