4- Els fets de maig- l’inici de la revolta

Quan els tercios tornaren cap a Girona després de la destrucció de Santa Coloma de Farners i Riudarenes, aquests es toparen amb les portes tancades; els habitants de la ciutat estaven massa atemorits per les possibles represàlies dels tercios per culpa de l’excomunió dels tercios de Leopoldo Molas per part del bisbe de Girona, on el 17 de maig esclatà la revolta i es mataren alguns soldats amagats en algunes residències d’eclesiàstics.

Tanmateix, els gironins també tocaren a sometent, i a l’alba del dia 18 de maig, els soldats dels tercios es trobaren envoltats per un gran exèrcit de camperols (uns 6.000 segons algunes fonts) vinguts de tota la plana de l’Empordà que havien vingut en socors dels gironins. Veient aquesta situació, els tercios comandats per Juan de Arce acordaren retirar-se a Blanes (després de saquejar Maçanet i Vidreres), on arribaren el dia 19 de maig, essent fustigats pels pagesos si ens hem de creure les paraules del capità napolità Federico Spatafora, “viéndose toda la campaña llena de gente (camperols) […] siempre acometiendo a la vanguardia, los costados y la retaguardia, de manera que hubo algunos soldados heridos y capitanes, y muertos también”. Aleshores, aquests intentaren embarcar en les galeres reials del marquès de Villafranca, però tot fou debades, quedant assetjats a Blanes.

La situació en territori gironí, també es pot veure a través d’unes paraules d’un corresponsal del virrei, “los labradores y gente plebeya de esta ciudad y de las villas y lugares circumvecinos se muestran tan indignados contra los soldados”, tal com fou el cas de Torroella de Montgrí, la qual es revoltà contra els soldats comandats per don Franco de Castilla (16 i 17 de maig), “D. Franco. de Castilla con este tercio a alojarle con horden de V. Exa. y el bulgo estubo de parecer de no recibirlo y los consules y los del consejo esceto tres que fueron de la parte del vulgo”, on un ric hisendat de la vila “cual trajo a esta uilla ochenta Hombres armados con determinación de romper el cuerpo de guardia y matarnos”.

Fou en aquell moment, a mitjans de maig, quan l’espurna de la revolta camperola s’anà estenent, primerament per zones d’Osona i de la Garrotxa i, posteriorment, la revolta sortí de la vegueria de Girona i s’estengué per les terres del Vallès, Hostalric, Breda i Sant Celoni, davant l’ impotència de Dalmau de Queralt, el  comte de Santa Coloma i el Virrei de Catalunya.  Aquestes terres s’ompliren de pagesos armats que es dedicaren a perseguir les tropes i els funcionaris reials, a més d’alguns nobles, considerant-los traïdors de la terra per ajudar als tercios i no protegir Catalunya dels seus excessos. Un exemple d’això ho trobem a Caldes de Malavella, on un grup de pagesos procedents de la Bisbal i d’altres localitats dels voltants prengueren foc a unes cases del primer jurat gironí, Pau Escura, en considerà que aquest havia mantingut massa complicitat amb els militars i els seus allotjaments.

A Sant Celoni, en un principi els soldats comandats pel sergent major Fernando de Chirinos foren acollits per les autoritats locals quan fugien d’Hostalric, però després que una colla d’enfurismats pagesos que els perseguien entraren a la vila a crit d”a carn! A carn!”, la situació canvià. D’aquesta manera, la matinada del dia 21 de maig la cavalleria de Chirinos es trobà atrapada a Sant Celoni i envoltat d’un enemic que el superava en número, i només aconseguir salvar la pell fugint d’amagat, disfressat, a costa de la mort de molts dels seus homes, “tingéran gran brega ab los soldats a la vila de St. Saloni”, ens informa el pagès Joan Antoni Guàrdia en el seu dietari.

Fou d’aquesta manera com a mesura que transcorria el dia 21 de maig “tot el Vallès s’aixecà”, tal com ens diu el memorialista barceloní Miquel Parets. La resta de soldats que estaven escampats per tota la plana del Vallès (com el tercio del duc de Mòdena que havia atacat Breda),  en veure aquell clima hostil per part dels autòctons, intentaren replegar-se cap a Barcelona, però es trobaren que els barcelonins els havien tancat les portes, i quan intentaren fer enrere, es toparen amb tot un exèrcit camperol encapçalat pels sometents locals que els havien convocat a toc de corn.

Finalment, l’enfrontament fou inevitable.

 

FONTS

Elliot, J. H. (1989). La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadencia d’Espanya. (2ª ed). Barcelona:Editorial Vicens-Vives

Riera, E. (1986). Prolegòmens de la Guerra dels Segadors a les comarques gironines. Els fets de Montiró.Annals de l’Insitut d’Estudis Empordanesos, 19, 117-142.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Simón, A. (2003). Cròniques de la guerra dels Segadors. Barcelona: Curial.

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.