5- Els segadors a Barcelona

El dia 22 de maig, el grup de pagesos armats procedents del Vallès s’enfrontaren contra els soldats delstercios que fugien del Vallès a la riba del riu Besós, produint-se una temible batalla, en la qual els soldats foren totalment vençuts. Poc després, la cavalleria del sergent Chirinos acabà mig destrossada en les platges barcelonines de les Drassanes.

D’aquesta manera, alguns dels seus perseguidors enardits després d’haver vençut als soldats reials, gosaren entrar a Barcelona al crit de “victòria!, victòria!”. Per la seva banda, les autoritats de la ciutat estaven alertades (col·locant uns soldats a les portes), però poca cosa pogueren fer per aturar a la “gran multitut de segadors” (uns 2.000 o 3.000). Encapçalats pels sometents del Vallès, els quals penetraren a la capital comtal pel Portal Nou a mig matí, tal com ens explica Ramón Rubí de Miramon, “llegaron […] hasta muy cerca de la puerta nueva, y reconociéndolos los porteros quisieron cerrar. Pero […] los detuvieron, y entró el motín, y en entrando comenzaron a voces decir: “No venimos a ofender a nadie, sino a liberar al diputado”.

Aquests pagesos anaven armats amb arcabussos i mosquets, mentre que els capitostos enarboraven un pedrenyal i un santcrist, el qual “deyen que era lur caporal”, sense deixar de cridar en cap moment  “Visca la fe y muiren els traïdors i el mal govern”. Tal com anota Joan Baptista Sanz, aquests “se intitulavan las ànimas de(l) Purgatori”. Finalment, pels volts de les nou del matí, els revoltats arribaren a la presó, enderrocaren les portes i alliberaren a tots els detinguts, entre els quals destacaven el diputat Francesc de Tamarit i els consellers barcelonins “Francesc Joan de Vergós i Lleonart Serra, los quals estaven presos (per ordre del Virrei de Catalunya) per prosehir tots com bon patriotes i catalans” i negar-se a acceptar la política forçosa dels allotjaments del tercios, “contràrias a les constitucions de Cathalunya”, narra la “Crònica Exemplària de la Catedral de Barcelona”.

Quans aquests fets arribaren a orelles del Virrei de Catalunya, temorós que ell fos el següent objectiu dels exaltats, decidí refugiar-se a les Drassanes, per tal de poder fugir a bord de les galeres del marquès de Villafranca en cas que fos necessari. Els seus temors no eren infundats, ja que per la ciutat corrien alguns pamflets subversius on deien que ”ja que s’ha acabat amb Monrodon, calia acabar amb el Virrei i amb tots els traïdors”, així com alguns crits dels pagesos “Y muera don Dalmau”.

Tanmateix, els pagesos vallesans no cometeren cap excés més gràcies a l’ intervenció dels “conselleres y diputados y […] obispos” (els bisbes de Barcelona i Vic), els quals convenceren que la situació a la ciutat estava controlada i la seva presència ja no era necessària. Accedint als seus precs, els revoltats marxaren de Barcelona durant les primeres hores de la tarda, sortint per la mateix porta per la qual havien entrat aquell mateix matí. Fou d’aquesta manera com s’aconseguí que no es vessés ni una sola gota de sang en una jornada tant perillosa.

Els revoltats que sortiren de Barcelona continuaren perseguint al terç del duc de Mòdena, el qual s’havia retirat a Sant Jeroni de la Murtra.

No obstant, en altres zones del territori el sentiment de rebel·lió s’anava escampant entre els cors dels habitants del Principat, ja cansats de tants excessos comesos pels tercios. Per exemple, alguns altres grups de pagesos rebels alçaren un campament a Sant Celoni. El seu capità es feia anomenar “mestre de camp cathalà” i exhortava a tots els catalans a “defensar(r) lo present principat […] és defensar la Causa de Nre. Señor”. Finalment, aquests es llançaren sobre els tercios retinguts a Blanes. Paral·lelament, al coll d’Orri hi havia un altre campament d’uns 500 homes liderats per “el Batlle General”.

Todos los montes están llenos de fuegos y viafós y los caminos de gente”.

FONTS

Elliot, J. H. (1989). La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadencia d’Espanya. (2ª ed). Barcelona:Editorial Vicens-Vives

Pladevall, A., i Simon, A. (1986). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial.

Riera, E. (1986). Prolegòmens de la Guerra dels Segadors a les comarques gironines. Els fets de Montiró.Annals de l’Insitut d’Estudis Empordanesos, 19, 117-142.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Simón, A. (2003). Cròniques de la guerra dels Segadors. Barcelona: Curial.

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.