Els avalots de Vic i Mataró

Arribats a aquest punt de la revolta (el qual havia culminat amb l’entrada dels pagesos del Vallès a Barcelona el dia 22 de maig per tal d’alliberar al diputat Tamarit), trobem colles de camperols assaltant i fustigant a les diferents grups de tercios isolats que circulaven per les terres del Gironès i la Selva, com les que eren comandades pel “Mestre de Camp Cathalà” i el “Batlle General” (de les quals ja n’hem parlat en l’últim post). Per tant, cada dia que passava el nombre de pagesos revoltats anava augmentant exponencialment.

La forma com actuaven aquestes bandes armades de camperols consistia en entrar dins els pobles, ciutats i viles, per després provocar algun aldarull dins la ciutat (comptant moltes vegades amb els habitants de la localitat), on  els revoltats es dedicaven a perseguir a les autoritats locals i als nobles de la ciutat (acusant-los de “traïdors a la terra”) i saquejar les seves propietats. D’aquesta manera, molts d’aquests grups de revoltats només acceptaven retirar-se a canvi d’una compensació econòmica. Exemples com aquests els trobem en diferents ciutats del Principat, essent el cas de Vic un dels més característics. El principal observador d’aquests fets és el notari vigatà Joan Baptista Sanz, i serà especialment a través de la seva crònica que ens basarem alhora de narrar aquest succés.

Tot va començar la matinada del 26 de maig, quan aparegueren pels carrers de Vic uns quants pasquins (una espècie de “flyers” de l’època), on s’anomenaven a “tretse o catorse personas de traydors. Tots éran richs […] y ells féyan traÿdors los hamos”. Al vespre, començaren a rondar pels afores un grup de “molts estudiants que a for de Barcelona se intitulavan las ànimas del Purgatori”. Mentrestant, es produí un avalot popular a l’interior de la ciutat on “acudí molta plebe y gent revoltosa y se comenzà a mòurer motí, ajudat secretament de gent de consideració”, mentre que no paraven de cridar “Vischa la terra y múyran traÿdors!”, ens assenyala el nostre cronista vigatà. Finalment, un primer grup de  revoltats (una trentena segons les cròniques de l’època) “varen antrar de nit molta gent” a la ciutat per la porta de Malloles al crit de “Vischa la terra y lo rei y múyran  traÿdors y mal christians!”. Poc després, un segon grup de forasters entrava a través de la port del Gurb i, un cop dins la ciutat, els dos grups s’uniren i “varan matar lo conseller an ap (Antoni Illa d’un tret al cap), y varen posar foch a casa d’en Graniollachs (on s’hostatjava el jutge Bernat Pons, el responsable dels allotjaments dels tercios de la zona” y aspallaren la casa a don Lluís (Descatllar i senyor de Besora)”, anota el pagès Joan Antoni Guàrdia en el seu dietari. Finalment, els forasters sortiren de la ciutat a altres hores de la nit gràcies a l’ intervenció “de moltas personas ecclesiàstiques y religioses”.

L’endemà, els capitostos de la vetlla es passejaran per la plaça del Mercadal, comportant-se com si fossin els amos de la ciutat. Per posar fi a aquesta situació, la ciutat de Vic hagué de pagar per tal que els forasters “anarse’n de Vich” una gran quantitat de “pa, cansalada y diner” per tal de sufragar llur campanya contra els tercios.

Per la seva banda, mentre tot això succeïa a Vic, a Mataró es produïen uns fets semblants.  L’avalot començà quan “una multitud de gent […] dels de la terra” (un total d’unes 500 persones) es dirigiren cap a les portes de la vila amb l’ intenció de penetrar en el seu interior, tot cridant que les autoritats locals eren uns traïdors pel fet de “ser els primers que han amparat als soldats”. Talment, s’aconseguí que aquests no entraren a Mataró, però els crits dels forasters aconseguiren que la població es revoltés contra els consellers de la ciutat als crits de “los richs paguen lo gasto”. Així, a finals de maig noves partides de pagesos dels voltants de la ciutat s’acostaren a la ciutat, obligant a les autoritats locals a posar-se del costat dels “de la terra” per tal de salvar la pell.

D’altra banda, els tercios comandats per Juan de Arce es trobaven assetjats pel grup de pagesos armats sota les ordres del “Mestre de Camp Cathalà”. Veient la desesperada situació en què es trobaven, s’enviaren alguns reforços per mar procedent de Mataró amb l’ordre de fer embarcar les tropes de Arce i dirigir-se cap al Rosselló, on estarien lluny de qualsevol perill. No obstant, Juan de Arce es negà a abandonar Blanes.

 

FONTS

Riera, E. (1986). Prolegòmens de la Guerra dels Segadors a les comarques gironines. Els fets de Montiró.Annals de l’Insitut d’Estudis Empordanesos, 19, 117-142.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Simón, A. (2003). Cròniques de la guerra dels Segadors. Barcelona: Curial.

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.