El “passeig” per l’Empordà i la crema de Montiró

Tal com  hem observat en els darrers posts del blog, es pot veure com l’aixecament rural iniciat arran de la crema de Santa Coloma de Farners el 30 d’abril de 1640 havia fet que es produís una autèntica revolta popular i que s’estenia ràpidament per gran part del nord del Principat com una taca d’oli, ja que la revolta pagesa havia arribat finalment a les ciutats, tal com succeí a Vic (26-27 de maig), juntament al fet que aquell any havia sigut molt dolent per la sequera molt severa, posant en perill les properes collites. D’aquesta manera, trobem que al llarg de tot el mes de maig s’anaren formant grans partides de pagesos revoltats que acabarien convergint amb una espècie d’”exèrcit català”, el qual s’organitzava amb reclutaments de voluntaris, essent la seva missió perseguir i expulsar als tercios de Catalunya.

Però qui eren els protagonistes de la revolta camperola? Un part principal del gruix d’aquesta revolta eren els pagesos (coneguts popularment com “segadors”), tot i que també trobem a gent procedents dels pobles i ciutats, els quals comptaven amb el suport de les autoritats locals i dels seus cossos de defensa veïnal, els sometents.

Continuant amb el relat dels esdeveniments, havíem deixat a Juan de Arce i als seus homes acorralats a Blanes per part del grup de pagesos revoltats liderats pel “Mestre de Camp Chatalà”, el qual tenia el seu campament a Sant Celoni.  Cada dia que passava, la situació d’Arce es tornava més complicada. Mentrestant, començaren a córrer rumors d’un imminent atac francès aprofitant la delicada situació que es vivia al Principat en aquell moment i, per aquest motiu, el Virrei de Catalunya decidí enviar més homes i recursos a bord de “las galeras d’Espània” comandades pel marquès de Villafranca amb l’objectiu que els tercios de Arce hi embarquessin, per posteriorment moure’s fins a Roses i des d’allà creuar els Pirineus amb l’objectiu de preparar la defensa del comtat de Rosselló.

En un principi, Juan de Arce es mostrà dubitatiu alhora d’abandonar Blanes, pel fet que la seva cavalleria no podia embarcar a les galeres però, finalment acabà acatant l’ordre del Virrei, i el 27 de maig abandonava Blanes al capdavant dels seus homes, estant constantment vigilats per les galeres del marquès de Villafranca, les quals seguien el seu camí paral·lel via marítima. Per la seva banda, els pagesos revoltats continuaren atacant als soldats dels tercios sense donar-los ni un moment de treva, ja que “cosa de tres o quatre mil (pagesos), i anaren en sag[u]iment dels dits soldats i ne an mors a mols, i los an fets retirar a la fortalesa de Rosas ab gran falta de mantenimén”.

Mentrestant, a Girona també hi trobem aldarulls, ja que “grans tropes de pagesos” entraren a la ciutat buscant a Ramon de Calders, el governador de Catalunya en funcions, i altres membres de l’administració reial, saquejant alguns convents en cerca de soldats amagats.

Per la seva banda, els tercios de Juan de Arce i els pagesos revoltats s’enfrontaven a Llagostera el dia 28 de maig, essent derrotats els darrers. Amb el camí lliure, els tercios aconseguien refugiar-se a Sant Feliu de Guíxols, novament sota l’empara de les galeres. L’endemà, els tercios continuen el seu pas per l’Empordà deixant tot un rastre de ciutats saquejades i enrunades al seu pas: Calonge, Palafurgell… fins que arribaren a Montiró, la qual patiria el mateix destí que Riudarenes!

Corria el dia 30 de maig i quan “los tèrcios de Juan de Arce y de don Leonardo Moles y altres en lo lloch de Montiró”, furiosos i desitjosos de venjar-se pel tracte hostil de la gent de la contrada, “posaren foch a la iglésia parrochial (de Sant Sadurní de Montiró) y la cremaren tota, juntament ab lo Santíssim Sagrament, ab la major part de las casas de dit lloch”. Per tal d’observar les destrosses que havien comès a l’eslglésia, el Vicari Pijoan de Girona relata que “les caxas que hi havia en dita Yglesia de la Obra, y altras devocions on havia molts diners que també han robat… com també la major part dels mobles, y alajas que lo Rector… havia recullits en dita Yglesia, pensant tenirlos alli mes segurs”. Així, exigeix que per tal vil crim “sian dits soldats, qui tal han fet, sacrílegos y excomunicats y axi be los qui han consentit en aquellas, y no han procurat de prevenirlas”.

Finalment, el dia 31 de maig Juan de Arce i els seus homes arribaven finalment a Roses, on s’instal·laren a la seva ciutadella, ara estant totalment segurs sota l’empara de tal imponent fortalesa.

 

FONTS

Pladevall, A., i Simón, A. (1986). Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Barcelona: Curial.

Riera, E. (1986). Prolegòmens de la Guerra dels Segadors a les comarques gironines. Els fets de Montiró.Annals de l’Insitut d’Estudis Empordanesos, 19, 117-142.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Torres, X (ed). (1995). Escrits polítics del segle XVII (1a ed). Barcelona: Institut Universitàri d’Història Jaume Vicens i Vives [etc.]

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.