Els avalots de Perpinyà i l’inici de l’alçament del Principat

 

Mentre que la situació es tornava insostenible al Principat de Catalunya durant els primers dies de juny, elstercios acantonats a Roses sota les ordres de Juan de Arce es preparaven a partir cap al Rosselló. El motiu d’aquesta partida tant precipitada i sobtada era conseqüència dels continus abusos i destrosses que aquests estaven cometent als pobles i masos entorn de Roses, fins al punt que el virrei de Catalunya, el comte de Santa Coloma (encara viu),  tingué que prendre cartes en l’assumpte, ordenant a Juan de Arce que posés fi a aquella situació per por a una revolta generalitzada per tot el país (tal com succeiria poc després).

Segons el relat de Ramon Rubí de Marimon, “passaron los soldados de Ros<s>as a Colibre (Cotlliure) y guarnecioren aquellos castillos dejando en ellos cabos de su satisfacción […] y de Colibre a Elna, que también guarnecieron”, fins que arribaren a Perpinyà el dia 11 de juny. No obstant, no foren gaire ben rebuts per part de la població de la ciutat, pel fet que uns dies abans aquesta s’havia revoltat degut al fet que “estaban resentidos de los alojamientos pasados” (fent referència als temps del setge de Salses, ocorregut mig any enrere). Per aquest motiu, els perpinyanencs tancaren les portes de la ciutat i es negaren a donar allotjaments als soldats dels tercios. Aleshores, els cònsols de la ciutat els proposaren de passar la nit als afores de la vila.

No obstant, la resposta dels habitants de Perpinyà no fou ben rebuda per parts dels tercios, ja que els diferents capitans militars decidiren que “la villa fuese tratada como enemiga”. D’aquesta manera, el marquès Geri de la Rena, el comandant d’artilleria, començà a bombardejar la ciutat a les nou dels vespre des de capdamunt del castell. Al llarg de les següents hores, es “tiraren 51 bombas y 647  pesas de artilleria, causant grans ruïnes en moltes cases” i, poc després, els soldats “posaren foch a molts centenàs de cases, cremant-les, y saquejaren y robaren més de les terceres parts de les cases”, relaten els cònsols de Perpinyà a una carta als seus congèneres de Tuïr. El bombardeig durà tres dies, fins a que a les 10 del matí del 14 de juny, els cònsols de la ciutat es rendiren i acceptaren l’allotjament dels soldats, els quals un cop “al pasar del porta dijeron (els capitans a) los soldados que havían de de saquear Perpiñán y le saquearon”. Així, altres companyies s’instal·laren pels pobles dels voltants, cosa que agreujà encara més la situació.

Tanmateix, la notícia del sac de Perpinyà ràpidament s’escampà per tot el Principat. Ben aviat, totes els pobles del Conflent s’alçaren en armes contra els tercios, armant un petit exèrcit de 3.000 homes per tal de socórrer als perpanyinencs. Quan les noticies arribaren a Barcelona, els consellers decidiren enviar un exèrcit, el qual es formà en gran part pels segadors que havien protagonitzats els fets del Corpus de Sang. Aleshores, sense aquests avalotats, la Ciutat Comtal recobrà la tranquil·litat (veure capítol 8 del blog).

Tanmateix, la revolta entre els catalans contra els tercios i la política dels allotjaments forçosos desembocaren en una guerra oberta que es cristal·litzà durant la segona quinzena de juny al llarg de tot el Principat, trobant incidents registrats a Mataró, Girona, Granollers, Balaguer, la plana d’Urgell… (a la ciutat de Vic també es produirien una sèrie d’incidents força greus entre els mesos de juny i agost, els quals ja seran tractats per separat en un altre post del blog). Cal esmentar que també hi havia moltes companyies de segadors o “còpia de vagabundos ab títol de pobres”  que anaven deambulant pel país, exigint a les ciutats que “cooperessin” amb aquests en la seva lluita contra els tercios, sota amenaça de “saquejar” la ciutat. Tanmateix, la “legitimat” de la revolta camperola s’aconseguí quan el 22 de juny el bisbe Parcero de Girona excomunicà novament als tercios. Ara bé, uns dies abans els consellers de Barcelona rebien una carta de part del “Capità General de l’Exèrcit Christià”, el qual acusava a les autoritats dels país de ser uns covards i no fer res per tal de defensar la població del país dels abusos dels tercios. No obstant, poc després aquesta misteriosa figura es féu fonedissa, sense arribar a saber mai qui era en realitat l’autor d’aquella missiva.

Per la seva banda, a la cort reial de Madrid, desconeixedora dels últims esdeveniments succeïts a Catalunya, el rei Felip IV deposava al comte de Santa Coloma (ignorant la seva mort ocorreguda uns dies abans), nomenant en el seu lloc al Enric III d’Empúries, “senyor duch de Cardona per virrei […]. i al 19 de juny de 1640 jurà dit senyor duch de Cardona per virrei en la catedral 7 hores i dos quarts, sense fer ninguna cerimònia”, ens informa la “Crònica exemplària de la Catedral de Barcelona. Tanmateix, l’estat de salut del nou virrei era força precari.

D’aquesta manera, el nou virrei en veure la situació que es patia al Rosselló, decidí partí cap allà per tal de posar pau al territori. Per aquest motiu, el duc de Cardona partia de Barcelona el dia 22 de juny (el dia de l’excomunió dels tercios), anant acompanyat d’un petit seguici format pel diputat Francesc de Tamarit, els bisbes d’Urgell i de Vic i un membre del consell barceloní. D’altra banda, alguna de les accions que aquest dugué a terme per tal de calmar els ànims fou l’empresonament del marquès Geri de la Rena i de Leonardo de Molas, acusats per haver bombardejat Perpinyà, així com s’ordenà als tercios que abandonessin dita ciutat i que s’allotgessin en cases de les pobles dels voltants, especificant que no es podria superar el nombre de 12 soldats allotjats per casa. Lamentablement, el duc de Cardona moria el 22 de juliol a Perpinyà, quan només feia un mes de la seva arribada a la ciutat.

 

FONTS

Riera, E. (1986). Prolegòmens de la Guerra dels Segadors a les comarques gironines. Els fets de Montiró.Annals de l’Insitut d’Estudis Empordanesos, 19, 117-142.

Serra, E. (1998). Resistència de Catalunya i decadència castellana: la guerra de Separació. Dins Història de Catalunya. (Vol. 7, pp. 943-972). Barcelona: Salvats Editors, S.A.

Torres, X (ed). (1995). Escrits polítics del segle XVII (1a ed)Barcelona: Institut Universitàri d’Història Jaume Vicens i Vives [etc.]

Torres, X. (2006). La Guerra dels Segadors. Lleida: Pagès Editors, S.L.