Image 2017 07 26

Senyalètica patrimonial i turisme cultural. La senyal interpretativa: primeres reflexions (4)

Des d’una òptica turística es difícil establir una definició de la senyalètica patrimonial interpretativa abans del statu quo actual, sobretot perquè tal i com l’entenem avui dia, la senyalètica cultural és producte de la confluència de dos factors: el pas del model fordista al neofordista, i la barreja dels antecedents de la tradició cultural de cada regió. La gran demanda del turisme cultural ha canviat el paradigma i el concepte de molts equipaments de recepció de turistes, com els museus, que segueixen vivint una transformació constant des de la bonança dels 30 glorieuses (França) o la Golden Age (Anglaterra) que a Espanya es traduiria en el Desarollismo dels anys 60 (Schiele, 2010).

Val la pena insistir aquesta idea. Des d’abans dels temps de l’Imperi Romà, les primeres senyalitzacions de monuments van lligades a tombes d’homes il·lustres o llocs on els exèrcits romans guanyaren importants batalles. Cap d’ells, òbviament, però, tenia finalitats turístiques. No és fins la Il·lustració (s. XVIII) a França, Anglaterra i Alemanya, que es generalitzà la idea d’assenyalar amb plaques commemoratives llocs i edificis amb alguna particularitat especial, ja fos perquè hi havia nascut algun personatge cèlebre, o perquè havien significat quelcom notori o especial. El romanticisme accentuà aquesta tendència, i el tipus de placa, normalment de bronze o marbre, amb el nom i els anys de vida d’algú famós, s’eternitzà fins l’arribada del fordisme.

El turisme de masses, especialment el de sol i platja, crescut abundantment arreu del mediterrani a partir de la dècada de 1950, no prestà massa atenció a una senyalètica més especialitzada. Com que l’interès principal dels viatges no era el turisme cultural, les primeres senyalitzacions interpretatives van tenir un caire sensiblement més pintoresc, amb la utilització sovint de materials de suport emanats de les tradicions locals. Per posar un exemple, la vila de Pals (Baix Empordà) fins l’any 2012 encara estava senyalitzada exclusivament  amb plafons de ceràmica. La substitució d’aquests elements “folklòrics” ha anat en favor d’aplicar nous materials en metall vinilat, però darrerament s’estan posant en valor altra vegada la capacitat de les particularitats locals a l’hora de generar sistemes de senyalètica, a voltes més personalitzats: «Siendo éstas, un reflejo más, de la Imagen de marca que buscamos como signo distintivo del Patrimonio. Materiales como el azulejo, la pieza de cerámica, la pizarra, la piedra tallada, el ladrillo, la forja.. son elementos que caracterizan nuestros entornos y de sobrada eficacia (durabilidad, economía, mantenimiento), como para ser utilizados, rehabilitados y recuperados en su uso, pudiendo constituir al mismo tiempo, un elemento efectivo de riqueza cultural del entorno que se presenta» (López, 2001).